Què cal entendre per filosofia?

El llenguatge comú, el que fem servir dia a dia en les nostres converses i per comunicar-nos, no ens ofereix tota la gamma i riquesa de significats i de continguts que les coses contenen. Ens expressem, gairebé sempre, en termes col·loquials, estereotipats, imprecissos, superficials i poc rigurosos, en aquest sentit constitueix un llenguatge vulgar, corrent, secular, el que tothom fa servir cada dia. I això és així perquè el llenguagte comú o ordinari, és un llenguatge que ha estat confeccionat per l’experiència de la consciència; és una manera no científica, ans al contrari, subjectiva de dir i d’expressar les coses, que es fonamenta en les nostres pròpies experiències i sentiments. I aquí rau el paper de la filosofia: anar més enllà del llenguage comú de les coses per explicar-ne el seu contingut veritable i no pas la certesa de les coses. És per això que el llenguatge comú és un llenguatge lingüísticament i conceptualment molt contaminat. Pensar en termes filosòfics és pensar mitjançant conceptes; pensar en comú, és pensar a través de paraules, mitjantçant frases tòpiques, creences, o opinions sovint esteses i estandaritzades. En el món estricte de la consciència les coses són el que sabem d’elles, per això en canviar el seu saber canvia també el seu objecte. La filosofia, per contra, ens dóna els instruments, les eines, per superar el pensament quotidià que creiem que és vertader quan resulta que només és cert, perquè la consciència només ens dóna certesa, mai veritat. El llenguatge vulgar és el llenguatge no mediatitzat pel concepte. La filosofia té coses a dir perquè és una instància del pensar que genera conceptes i abstraccions que ajuden a entendre les coses, a explicar-les, a cercar els conceptes en la profunditat de les paraules. Com més conceptes s’instal·len en el nostre llenguatge comú, més aquest s’acosta al discurs filosòfic, perquè la filosofia no és res més que la indagació i l’elaboració conceptual de les coses. La filosofia no és una ciència, en el sentit tècnic de la paraula, és una forma, una manera de pensar. Fem filosofia una vegada introduïm conceptes a les nostres paraules, al nostre discurs. És sabut que les ciències treballen sobre conceptes específics i especialitzats, mentre que la filosofia treballa sobre conceptes universals, que s’han d’extreure del substrat del llenguatge comú. Cerca la radicalitat de la paraula. La paraula comunica, la filosofia conceptua el món i les coses, és una elaboració conceptual de la realitat, en altres paraules, un laboratori de la conceptuació. Per això mateix Hegel inclou la filosofia dins de la secció de l’esperit absolut en tant que figura superior del saber, no condicionada per l’experiència de la consciència. L’absolut expressa les coses en si mateixes, considerades al marge del nostre saber sobre elles, al marge de la consciència i el coneixement. Avui s’ha de tornar a la filosofia perquè com em comentava Manuel Castells, des del punt de vista de la ciència, la filosofia torna a estar en un primer pla, sobretot perquè el discurs científic ara és dominat per una munió de dades, d’estadístiques i de treballs empírics. I això que té vigència per a la ciència també és cert pel discurs ordinari perquè vivim en un món sense conceptes atrapats per les imatges i les emocions (televisió, video, etc) que no inviten a pensar ni a aprofundir en la reflexió de les coses.

 

Japó: una societat postoccidental

No hi ha dubte que el procés de modernització del Japó, que va començar el 1868 amb l’enderrocament del règim feudal, ha seguit una trajectòria molt diferent a la dels països occidentals (Europa i els Estats Units). El Japó ha trobat una via original cap a la modernització que ha portat el país a generar una nova objectivitat (creació de nous objectes, robòtica) i una nova sensibilitat humana, com ho demostra l’obsessió per la higiene i la neteja, la consideració de l’espai públic com a un bé comú que tothom ha de respectar, la preocupació ecològica, o la recerca de l’excel·lència cívica i la qualitat humanes en totes les relacions intersubjectives. S’ha posat l’accent, en una paraula, en la millora i el desplegament de la subjectivitat de la gent mitjançant l’educació, la creativitat i el reconeixement de l’altri. I és en aquest sentit que parlo de l’aparició d’una societat postoccidental, ja que s’ha donat prioritat a l’individu com a subjecte i per tant a la vigència de tot un mosaic de valors immaterials, intangibles, postmaterialistes que configuren una societat que s’allunya de les nostres societats occidentals convencionals molt més regides encara per valors de caire materialista (consum, riquesa, nivell de vida).

Geolocalitzadors fenomenològics dels continents

L’estada al Japó d’aquestes últimes setmanes m’ha fet reflexionar sobre l’estat de l’aportació fenomenològica de cada continent al procés de creació humana de l’home (que és una altra manera de definir in extenso el concepte de fenomenologia). D’aquestes reflexions n’he tret aquestes consideracions: hi ha un continent en decadència, en aquest cas Europa, que s’ha instal·lat en la cultura del benestar (en la protecció social de l’individu) com a principal categoria fenomenològica des de fa dècades; un continent emergent, representat per Japó, Xina i Corea del Sud a l’àrea Àsia-Pacífic, que aporta tecnologia, coneixement i innovació i que en els propers anys es convertirà en centre global de referència de les noves manifestacions de l’esperit. Japó en aquest sentit és ja una regió geogràfica d’alta creació humana; un continent, ara per ara, avançat, com els Estats Units, que aporta creativitat, educació –un gran nombre de les millors universitats del món es troben en aquest país- i  recerca científica; i, finalment, un continent com Àfrica en estat de naturalesa, amb només signes atàvics de creació humana a causa sobretot i paradoxalment de la seva riquesa en recursos naturals (minerals, petroli, etc). El continent que va ser el bressol de la humanitat ara s’ha convertit en zona de devastació humana (misèria, guerres tribals, destrucció i violència).

CRISI DE CIVILITAT A CATALUNYA

La diagnosi és molt greu: Catalunya s’encamina cap a una societat acívica (dic acívica, no incívica) de manera accelerada si tenim en compte els darrers episodis polítics i civils que s’han produït al país. Em refereixo a l’increïble escàndol del Palau de la Música protagonitzat per Félix Millet que ha passat desapercebut a la societat civil i a tota la classe política durant anys i anys; a l’afer d’espionatge de la cúpula directiva del FC Barcelona; a la infàmia dels informes inútils encarregats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona i pagats amb diners públics; al control polític sobre els periodistes i creadors d’opinió per part del Govern català o a la proliferació progressiva de fets incívics a la ciutat de Barcelona; tot això unit, a més, a la galopant desafecció política que experimenta el país, etc. Tots aquests elements, paradoxalment, lluny de contribuir a dibuixar un marc apocalíptic de la nostra societat, han topat o bé amb una simple banalització dels fets o amb una indignació generalitzada però alhora estèril o amb una impotència inerta que expliquen força bé aquest comportament acívic de la població que abans esmentava. Perquè indignació, menyspreu, ràbia, impotència i rebuig configuren mecanismes negatius d’intervenció ciutadana davant la crisi de civilitat que estem vivint i patint a hores d’ara a Catalunya. Anem obertament cap a una societat en procés de disgregació, de desarticulació, cap a un atomisme civil on els individus es comporten com a àtoms aïllats de la societat, només preocupats per les seves necessitats i els seus interessos en una perfecta exemplificació del concepte de societat civil hegelià. No hi ha un sentiment cívic de la població capaç de recuperar la virtut cívica i la vida activa dels ciutadans. El nostre rebuig i desvinculació endèmica de l’esfera pública, és a dir, de l’espai comú de convivència que genera i injecta ciutadania als individus i que, per tant, configura el viure civil, ha degenerat en una gran feblesa del nostre sentiment cívic que ens fa incapaços de rebel·lar-nos i de mobilitzar-nos contra la frustant perversió del món polític i civil. La gravetat del problema rau en què tota crisi de civilitat és també una crisi de degradació ètica de la societat.

General intellect i vulnerabilitat educativa

S’acaba de publicar l’informe de la inclusió social a Espanya 2009 elaborat per Caixa Catalunya que ofereix una sorprenent anàlisi estadística i empírica de com la categoria marxiana del general intellect intervé en la determinació de l’èxit educatiu dels alumnes o per contra en la seva vulnerabilitat educativa. És a dir, el saber en el seu vessant social o preindividual, en tant que medi gnoseològic de la gent, com a facultat genèrica de pensar o considerat com a conjunt d’habilitats lingüístiques i gnoseològiques dels individus. Inclou per tant –com afirma Paolo Virno- coneixements formals i informals, imaginació, inclinacions estètiques, mentalitat i figures lingüísitiques, i no cal dir que és el resultat del progressiu accés de la població als recursos educatius. I alhora també és fonamental perquè els fills assoleixin l´èxit educatiu. Això vol dir que si la llar i les famílies disposen de bons recursos i béns culturals (biblioteca, habituds de lectura de llibres i premsa, sensibilitat artística) i educatius (escriptori adequat, calculadora, llibres de consulta i diccionaris, riquesa lèxica) és molt possible que els seus fills accedeixin a formes més altes del saber. Cosa, d’altra banda, que depèn també del nivells educatius assolits pels pares i sobretot per la mare. En una paraula, la vulnerabilitat educativa dels fills depèn en bona part del nivell d’estudis dels pares. Tot això és el fruit d’un general intellect que es configura al voltant de la família i de la llar i que també s’estén a l’escola ja que segons la seva composicó social -per exemple, la presència de nombroses famílies amb baixos recursos educatius- produeix canvis en l’assoliment escolar dels alumnes. L’expansió educativa d’un país nodreix el seu general intellect i el fa progressar en riquesa i elaboració intel·lectuals. Així, a Espanya només un 15% de la generació de postguerra va rebre educació superior, mentre a la generació de la transició el percentatge ja arribava a un espectacular 40%. Aquestes dades fan encarar amb raonable optimisme el futur del país des de la perspectiva de la consolidació del general intellect fonamentada en una progressiva expansió educativa. Ara, potser cal tenir en compte que el fracàs escolar o l’abandonament dels estudis, encara a casa nostra a nivells molt elevats i preocupants respecte als altres països europeus, no és tant degut a la vulnerabilitat educativa, és a dir a l’existència d’un feble i raquític general intellect, com a l’atracció que exerceix als joves un model econòmic basat en activitats no intensives en coneixement i, fins a l’esclat de la crisi i la recessió, amb índexs de creixement molt alts. Per això és molt important que decreixi la vulnerabilitat educativa però encara ho és més l’exigència d’un canvi de model econòmic a Espanya per superar el desfasament entre el general intellect i una economia incapaç d’absorbir-lo.

Una economia en recomposició d’activitats

L’economia del país en troba en els darrers anys i potser encara més després d’entrar en recessió, en una fase de recomposició d’activitats que afavoreix sobretot la creació d’activitats cada cop menys productives, és a dir, generades fora de l’esfera de l’economia real. D’una part tenim la lascerant xacra de l’atur que ha destruït activitats massivament en aquests dos anys de forta crisi. Però alhora també és molt preocupant la contracció en la creació de riquesa que pateix el país: en la darrera dècada el nombre de creació de noves empreses s’ha reduït un 18,05% mentre que l’ocupació pública ja significava el 19,25% de la població que treballava en el primer semestre d’aquest any. Mentre, les activitats no productives (associacions, clubs, organitzacions no governamentals, cooperatives…) han augmentat en el matexi decenni un 112,6%. S’ha d’afegir a aquest quadre crític l’augment de l’economia submergida que segons el Banc Mundial ja s’aproxima al 25% del PIB. Tot plegat mostra un marc de disminució de la capacitat de creixement de l’economia i alhora una recomposició clarament negativa d’activitats que fa impossible assignar nous recursos a l’economia real que és l’única que ens pot portar a superar la crisi i a redreçar el pervers model econòmic actual. Una economia sostenible, és a dir que asseguri el benestar de la gent a llarg termini, requereix un fort desplegament d’activitats productives que generin béns i serveis intensius en coneixement. Apostar per prioritzar les activitats no productives (especulació financera, economia informal, increment de l’ocupació pública, entre d’altres) ens ha de portar a una represa econòmica molt més lenta que en altres països (així països com Alemanya, França, Gran Bretanya o Japó ja no es troben en recessió) i a un retard econòmic que ja aquest any se’n feia ressò l’índex de competitivitat elaborat pel World Economic Forum que rebaixava el lloc d’Espanya en el món del 29 al 33 en el rànking.

Teoría epistemológica de la conciencia

            

La conciencia desde la perspectiva de la teoría del conocimiento, en su consideración por tanto como categoría epistemológica, consiste en que la experiencia que el concepto que ella se hace de algo no se corresponde con su objeto. La conciencia anuncia la escisión de la relación sujeto/objeto. Es un modo de saber que objetiva la realidad considerándola ajena al sujeto que conoce. No es, por tanto, un modo de pensar, sino un conjunto de actividades en donde los objetos se experimentan como dados. Para la conciencia, las cosas son lo que de ellas sabemos, de ahí nace la certeza sobre ellas. El objeto no es otra cosa que es el saber que nosotros tenemos de él a través de la conciencia, es decir, lo que el objeto es para mi.

Al cambiar el objeto, cambia también la conciencia, cambia la conciencia del algo al cambiársele aquello a lo que está referida y sobre lo que ella versa. Así transcurre el mundo del sentido común, el mundo de la doxa, el mundo tal como viene poblado para la conciencia corriente, por lo general ilustrada también por datos aportados por la ciencia. Pero al cambiar tanto la conciencia como su objeto, cambian también las condiciones de correspondencia entre la nueva conciencia y su nuevo objeto. Los cambios de objeto y, por tanto, los correspondientes cambios de sujeto generan lo que Hegel llama una nueva figura de la conciencia, es decir, una nueva figura o forma de la relación sujeto-objeto, un cambio tanto en la estructura de la objetividad como de la subjetividad.

Conocimiento significa hacerse concepto de un objeto. Un conocimiento es verdadero cuando el concepto que nos hemos hecho de ese algo concuerda con su objeto, o cuando el objeto se corresponde con su concepto, es decir, cuando el objeto se corresponde con lo que está ahí incluso sin conocimiento. En otras palabras, cuando nuestro conocimiento atrapa lo absoluto. Hegel advierte que lo absoluto consiste en tomar las cosas en su verdad, en lo que son, en lo que las define, en sus propiedades distintivas, en lo que nos permite distinguirlas. Sólo entendemos las cosas si las entendemos desde aquello que las explica y a lo que se reducen. La verdad significa el hacernos concepto de lo que está ahí tal como lo está aunque no hubiera conocimiento. La odisea que la conciencia protagoniza en busca del en-sí, en busca de lo absoluto, acaba fracasando al hacer la conciencia la experiencia de que el en-sí que ella había atrapado se quedaba finalmente en un en-sí para ella, y no en un verdadero en-sí. La verdad se encuentra en el saber absoluto. Pensar en absoluto, es pensar mediante conceptos. En el absoluto las cosas se hacen concepto, es decir, se explican por sí mismas independientemente de la conciencia que de ellas se ha formado el sujeto. El mundo del concepto es el mundo del conocimiento, del saber absoluto.

Los ejemplos históricos y teóricos que se exponen a continuación muestran el distinto planteamiento epistemológico que deriva de partir de la experiencia de la conciencia o bien de los datos del conocimiento. Así, para la conciencia la revolución francesa consisitió en la destrucción del antiguo régimen y la caída de la monarquía absoluta con la proclamación de la república, mientras que desde el concepto, se trata del paso de una sociedad teocéntrica tradicional a una antropocéntrica moderna (libertad, fraternidad, igualdad, razón, Ilustración, Enciclopedia, laicismo …); desde el concepto, la revolución rusa es el levantamiento popular contra el zar y su poder autárquico y despótico (esclavitud, hambre, pobreza) que aprovechó un instrumento moderno de emancipación política y económica como la teoría de Marx para derrocarlo, pero no significó en absoluto la proclamación e instauración del socialismo y de su sociedad en el país (así no es e extrañar que ninguna de las tesis de Marx se cumpliera en esa revolución); la conciencia concibe la guerra de España como la sublevación militar contra la legalidad republicana, mientras que para el concepto fue más bien el escenario brutal de la confrontación entre concepciones del mundo antagónicas (nacionalcatolicismo, comunismo, anarquismo, fascismo, socialdemocracia …). en la que el principal enemigo fue la población civil y de ahí la brutal represión de posguerra. La transición política española, tan invocada internacionalmente, no fue el paso del franquismo a la democracia, sino el tránsito de la dictadura a la democracia despótica, ya que fue instaurada desde el poder y sus instancias, mediante el férreo control de los aparatos dirigentes de los partidos sobre la ciudadanía que impuso el principio hegeliano de la ternura común por las cosas. Asimismo, desde el lado del concepto, la teoría del valor de Marx muestra que no es el trabajo lo que no crea valor, sino únicamente el trabajo asalariado, es decir, el subsumido por el capital. Para la conciencia, la teoría física de la gravedad se reduce a que los objetos con masa caen debido a su peso, mientras que para el conocimiento, caen por la atracción de la fuerza de la gravedad que se manifiesta a través del peso. Para la conciencia, el rayo precede al trueno, mientras que para el concepto ambos son meteoros simultáneos. Para la conciencia, la modernización de España fue fruto del despegue del desarrollo económico con el lanzamiento del Plan de Estabilización de 1959 que marcó el fin de la autarquía, mientras que para el conocimiento, la modernización se inició con el cambio de conciencia que se produjo en el país, ante todo por el trasvase en masa de la población del campo a la ciudad, y después por la migración a Europa de gran número de trabajadores españoles y por la entrada del turismo internacional.

Son ejemplos y hechos históricos y teóricos que nos indican que estamos condenados a buscar la verdad allí donde, de entrada, sólo encontramos certeza. La certeza nos hace ver las cosas según lo que nosotros sabemos de ellas, se trata de un hecho epistemológico de conciencia. Mientras que la verdad, a través de los conceptos, nos muestra las cosas tal como son por sí mismas, no tal como aparecen en nuestra conciencia ya que son autónomas de ella. Encontrar la verdad exige un camino epistemológico de laborioso recorrido.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mundo pre-ético y alma bella

El 11 de septiembre de 2001 no sólo marca la fecha del trágico ataque terrorista a Nueva York, sino también la culminación de una nueva era política en el mundo moderno dominada por categorías pre-éticas. A raíz del atentado, se instaura un nuevo discurso político en Estados Unidos y luego en todo el mundo occidental, que se configura mediante categorías como la violencia, la seguridad, la protección o la agresividad, de marcado carácter biológico, mientras que categorías como democracia, libertad, reconocimiento mutuo, solidaridad o derechos humanos, que son categorías de civilidad o éticas, pasan a un segundo plano o son gravemente lesionadas en los estados modernos. Nace así un mundo que prioriza el estado de naturaleza, frente el estado cívico o de civilidad. El nuevo discurso político desea dirigir los pueblos mediante categorías primarias que no apelan a la civilidad. El mundo pre-ético preludia la paulatina fragilidad y pérdida de la experiencia intersubjetiva en las sociedades modernas ( nacen así la desconfianza y recelo ante el otro, los brotes de xenofobia y racismo, o el creciente egoísmo y el desinterés por la vida en común). Se trata de despojar a la gente de sus sentimientos cívicos y por ende de su acción cívica (la vida activa republicana). Se debilita de esta manera al ciudadano, que es la expresión suprema de la experiencia intersubjetiva. Así vemos como día a día la ciudadanía asiste inerte e impasible, a medidas de control y seguridad ultrajantes y denigrantes para la persona como los arbitrarios controles aeroportuarios, o a la instalación extensiva de cámaras de videovigilancia tanto públicas como privadas, o a la regulación compulsiva de toda actividad humana, o a la vulneración y violación sistemática de los derechos humanos en múltiples países (basta recordar Guantánamo o los vuelos y cárceles secretas de la CIA), todo ello para salvaguardar paradójicamente nuestra seguridad, pero ¿quién salvaguarda nuestra libertad? Al mismo tiempo, no es de extrañar que en nuestras sociedades hayan proliferado y se hayan generalizado fenómenos como la corrupción, la especulación o el fraude que son propios también de un mundo pre-ético en cuanto carecen de cánones éticos en su acción, o se haya desatado la violencia ya sea juvenil, de género o escolar. Pero en la misma medida en que se desvanece y debilita la figura del ciudadano, emerge y se amplifica la figura del terrorista, del fanático que es –citando a Eugenio Trías-, inicialmente, lo que Hegel llama «alma bella». Un alma bella que se empecina en la verdad sin paliativos de sus principios y que no acepta el curso del mundo, por lo que se convierte en lo que el propio Hegel denominó, en su Fenomenología del espíritu, «corazón duro». En el fanático la propensión hacia lo inhumano, que es tanto como decir hacia lo pre-ético, se traduce en odio y aversión hacia el otro y se apodera de todos sus registros emocionales e intelectuales de tal manera que se convierte en la figura central del mundo pre-ético. El desplome de la ciudadanía y la pérdida de la sensibilidad ética nos indican que nos encontramos ante una regresión cívica y política sin precedentes en nuestras sociedades modernas.

La fi del model weberià a Catalunya

El professor Jordi Nadal recordava en una conferència, fa pocs dies, que Max Weber va proposar en el seu famós llibre La ética protestante y el espíritu del capitalismo, un concepte clau que fa possible entendre, entre d’altres, la qüestió catalana en aquests darrers segles. Weber deia que «las minorías nacionales o religiosas que se contraponen, en calidad de oprimidas, a otros grupos opresores por su exclusión espontánea o forzosa de los puestos políticamente influyentes, suelen lanzarse decididas a la actividad industrial, que permite a sus miembros más dotados satisfacer una ambición que no pueden colmar sirviendo al Estado». És a dir, es proposa l’acceleració i la innovació econòmiques com a alternativa a la submissió política. Aquest esquema weberià es pot aplicar perfectament a la qüestió catalana des del segle XVIII fins avui. Tota l’energia del país es va canalitzar i esmerçar en la creació de riquesa i de benestar material. Però mentre el 1714 Catalunya va perdre el camí de la sobirania i la reivindicació nacionals, ara sembla que iniciem un nou cicle protagonitzat per la ruptura amb aquest model weberià fins ara en vigor. S’ha iniciat al país una clara inversió de valors que preveu la decadència del dinamisme econòmic a favor de potenciar el creixement i l’auge, com deia Hegel, de la classe universal, o la classe dels funcionaris. És el començament d’una societat inerta, amb escasses capacitats cíviques de transgressió i de rebel·lió, sense esperit crític ni de lluita i amb una forta propensió al gregarisme. Amb l’esclat d’aquesta classe, Catalunya inicia el camí de la subsumpció de la societat a l’estat (en aquest cas, a les administracions i instàncies públiques, estatals i locals). Avui la classe universal s’apropa estadísticament a la classe emprenedora i apareix un fenomen que encara és més greu, la propensió de la joventut a esdevenir funcionaris abans que emprenedors. Avui la joventut aspira a formar part del gran exèrcit públic del treball, a esdevenir membre de l’administració pública.   És la fi de la Catalunya weberiana després de més de dos segles de vigència i és també la fi de les categories que com la iniciativa, la innovació, i el risc han estat bàsiques pel desenvolupament de la nostra economia industrial. En el seu lloc, lluiten per instal·lar-s’hi les seves categories antagòniques com la seguretat, la protecció o la burocràcia. Schopenhauer parlava de les tres grans humiliacions –cosmològica, biològica i psicològica- que pateix tot ésser humà. A Catalunya caldria afegir-ne una de nova: la humiliació sociològica que no ens ha permès ser ni país ni nació, no tenir sobirania sobre el nostre propi món (territori, llengua, cultura) i això ha estat i sobretot encara és una font constant de malestar civil per la frustració, el victimisme, la insatisfacció, la postració i la desafecció que ha generat entre la nostra gent.

La navegació fenomenològica

Ha estat Jean-François Marquet a les seves Leçons sur la Phénomenologie de l’esprit de Hegel qui ha emprat el terme platònic de navegació per referir-se al procés històric que recorre l’home segons els tres registres que experimenta la consciència en el si de l’espectre del saber: és a dir, entre la ignorància i la certesa, en el decurs del seu desplegament a través de l’individu i del món. Per referir-se, en concret, a la navegació de la consciència per l’itinerari del saber que avança des de la certesa sensible cap a la percepció, l’enteniment, l’autoconsciència, la raó i el coneixement.

L’home corrent, comú, d’una banda, creu en la veracitat dels seus testimoniatges sensibles però alhora forma part d’una determinada civilització, s’insereix en un determinat món humà en tant que creient, guerrer, treballador, comerciant, ciutadà o esclau i a més aquestes actituds de la consciència s’expressen en ritus religiosos, textos filosòfics o científics o obres d’art a través del poeta, del filòsof, del científic, del sacerdot o de l’artista. En cadascuna d’aquestes actituds s’assoleixen diferents nivells de saber.

Això doncs, Hegel a la Fenomenologia sembla que recorre tres vegades el camí de la història humana. La primera navegació inclou els estats de consciència de l’individu, les figures de consciència que experimenta en navegar per la sensació, la percepció i l’enteniment. La segona navegació reconeix que la societat és el producte de l’activitat humana i navega a través de les manifestacions històriques de l’esperit (mitjançant pobles com els egipcis, els grecs o els romans) i de les traces històriques de la consciència en el món (revolució francesa, Il·lustració, món de la cultura). I la tercera navegació fenomenològica interpreta conscientment l’obra històrica de l’home tot navegant per la filosofia, la ciència, l’art o la religió. Es tracta del registre de la metaconsciència (consciència sobre la consciència). És una navegació superior i la més excel·lent perquè s’instal·la en el discurs de l’home sobre l’home (la preocupació per la qualitat humana, pel benestar i la qualitat de vida de la gent, per la vida ètica de les institucions, per l’educació i la cultura, etc). Els pobles, les nacions que assoleixen aquesta tercera navegació són també els que han marcat i marquen el curs de la història.