Els homes entren a la vida no en un estat de naturalesa, sinó en un món ja ètic al qual s’han d’integrar i l’ètica no és altra cosa que el conjunt de costums i habituds que constitueixen, segons el lloc on naixem, la nostra manera d’habitar el món. La civilitat és doncs el sistema ètic que configura la vida en comú de la gent i el seu teixit cívic. És l’espai civil d’accés a la vida universal de la comunitat, a les llibertats, el benestar, la millora de la qualitat humana de la gent, la participació i la intervenció polítiques, etc. Hegel la va definir com una figura de civilització que inclou disposicions jurídiques, costums, disposicions de l’esperit i les actituds comunes d’un poble. Sempre segons Hegel formen part del sistema ètic, la família, la societat civil i l’Estat, és a dir, totes les àrees regides per les relacions intersubjectives dels homes, des de les més primàries i abstractes encara sota domini natural com la família, fins a les instàncies superiors com l’estat. Relacions intersubjectives que poden ser de parentiu, econòmiques, civils o polítiques. La civilitat inclou les relacions intersubjectives encaminades a dotar a la gent d’universalitat, tot superant l’espai familiar i econòmic, restringit a la vida privada i a la satisfacció de les necessitats de les persones. Són els estadis o nivells primaris de l’eticitat mentre que l’accés a les necessitats de la comunitat, a la vida universal, s’ha d’entendre com a la forma pròpia de la civilitat, de com una comunitat habita el seu món. La manca de l’accés de la gent a la universalitat de les coses (participació i intervenció en l’esfera pública) i la seva reclusió en les instàncies privades i particulars va en detriment de la figura cívica del ciutadà. Es crea així sobretot una societat d’individus que valoren el consum, els interessos particulars, el lleure i el divertiment i que assisteixen a espectacles com ara el futbol, el cinema, els concerts, que generen societat civil però no pas teixit cívic, no s’enforteix el sistema ètic. Formen una comunitat d’individus però no de ciutadans. En aquest sentit ens trobem més davant d’una societat liberal que no pas d’una societat republicana. El sistema civil (la societat civil) és fort però el sistema ètic no. No es genera teixit cívic –altrament dit, teixit civil de participació, intervenció i deliberació ciutadanes-, no es genera vida activa a la societat. Totes aquestes consideracions es poden aplicar obertament a Catalunya on el nostre sistema ètic ha arribat a nivells molt alts de degradació i de descrèdit. Ningú creu en la polis ni en la vida pública, malmesa per tant de desprestigi i això ens ha portat al regne de la tolerància que es considera una virtut però que només evidenca la nostra indiferència i distanciament respecte a la cosa pública.
