dietari digital

A propósito del concepto de inteligibilidad

lluiscrespo — Wed, 24 Feb 2010 17:32:42 +0000

Nuestro grado de inteligibilidad revela nuestra configuración de la conciencia, independientemente de nuestra formación o de nuestra cultura. La inteligibilidad del sujeto se mide por su comprensión del mundo y de la realidad de las cosas. Pero ¿qué es lo que entendemos por conciencia? En términos hegelianos y como categoría fenomenológica central, consiste en considerarla como un estado de inteligibilidad del sujeto, que es lo mismo que decir nuestra manera de ver y hacer el mundo y las cosas. Nuestro mundo inteligible es el mundo de nuestra conciencia. Pero para la conciencia las cosas son lo que sabemos de ellas, es decir, tal como aparecen a ella, lo que son por y para la conciencia. En general, la conciencia ordinaria de la gente versa sobre el mundo del sentido común, sobre el mundo de la doxa, sobre el mundo tal como viene poblado para la conciencia corriente, a veces ilustrada también por datos aportados por la ciencia puesto que incluso los que saben poco de física o biología, saben que los objetos físicos están compuestos de átomos o que los organismos se componen de células. La inteligibilidad es el eslabón débil de la conciencia, ya que muestra su vulnerabilidad y su fragilidad ante la realidad de las cosas: basta con recordar los devastadores efectos de la superstición, las creencias religiosas o las ideologías en la historia, o más recientemente, la perversidad del lenguaje multimedia –televisión, video- que consolida la supremacía de la imagen sobre la palabra y que tiende a suprimir la crítica y la reflexión del mundo de la conciencia. Desde Hegel sabemos que el proceso de la conciencia asciende desde lo menos inteligible –la conciencia sensible aportada por los sentidos, las sensaciones y la percepción- a lo más inteligible –la conciencia que se obtiene de la conceptuación de la realidad a través del arte, la ciencia o la filosofía-, de la aridez de lo abstracto a la riqueza de lo concreto; de lo más pobre en contenidos a lo más rico y todo ello en el marco de un proceso tortuoso, no lineal, que se asemeja más a una odisea que a un progreso. Y es, además, un proceso que recorre tanto el individuo a lo largo de su existencia como la sociedad a lo largo de la historia; tanto el espíritu subjetivo –el espíritu en el sujeto- como el espíritu objetivo –el espíritu en el mundo-.

Notes sobre el concepte de civilitat

lluiscrespo — Thu, 18 Feb 2010 17:52:16 +0000

Els homes entren a la vida no en un estat de naturalesa, sinó en un món ja ètic al qual s’han d’integrar i l’ètica no és altra cosa que el conjunt de costums i habituds que constitueixen, segons el lloc on naixem, la nostra manera d’habitar el món. La civilitat és doncs el sistema ètic que configura la vida en comú de la gent i el seu teixit cívic. És l’espai civil d’accés a la vida universal de la comunitat, a les llibertats, el benestar, la millora de la qualitat humana de la gent, la participació i la intervenció polítiques, etc. Hegel la va definir com una figura de civilització que inclou disposicions jurídiques, costums, disposicions de l’esperit i les actituds comunes d’un poble. Sempre segons Hegel formen part del sistema ètic, la família, la societat civil i l’Estat, és a dir, totes les àrees regides per les relacions intersubjectives dels homes, des de les més primàries i abstractes encara sota domini natural com la família, fins a les instàncies superiors com l’estat. Relacions intersubjectives que poden ser de parentiu, econòmiques, civils o polítiques. La civilitat inclou les relacions intersubjectives encaminades a dotar a la gent d’universalitat, tot superant l’espai familiar i econòmic, restringit a la vida privada i a la satisfacció de les necessitats de les persones. Són els estadis o nivells primaris de l’eticitat mentre que l’accés a les necessitats de la comunitat, a la vida universal, s’ha d’entendre com a la forma pròpia de la civilitat, de com una comunitat habita el seu món. La manca de l’accés de la gent a la universalitat de les coses (participació i intervenció en l’esfera pública) i la seva reclusió en les instàncies privades i particulars va en detriment de la figura cívica del ciutadà. Es crea així sobretot una societat d’individus que valoren el consum, els interessos particulars, el lleure i el divertiment i que assisteixen a espectacles com ara el futbol, el cinema, els concerts, que generen societat civil però no pas teixit cívic, no s’enforteix el sistema ètic. Formen una comunitat d’individus però no de ciutadans. En aquest sentit ens trobem més davant d’una societat liberal que no pas d’una societat republicana. El sistema civil (la societat civil) és fort però el sistema ètic no. No es genera teixit cívic –altrament dit, teixit civil de participació, intervenció i deliberació ciutadanes-, no es genera vida activa a la societat. Totes aquestes consideracions es poden aplicar obertament a Catalunya on el nostre sistema ètic ha arribat a nivells molt alts de degradació i de descrèdit. Ningú creu en la polis ni en la vida pública, malmesa per tant de desprestigi i això ens ha portat al regne de la tolerància que es considera una virtut però que només evidenca la nostra indiferència i distanciament respecte a la cosa pública.

Bases epistemológicas de la sociedad del conocimiento

lluiscrespo — Thu, 18 Feb 2010 15:37:25 +0000

El campo epistemológico moderno

El advenimiento de la llamada sociedad del conocimiento se produce en un nuevo marco epistemológico que concluyó en la segunda mitad del siglo XX con los movimientos de liberación sexual, la lucha por los derechos civiles y el auge del feminismo en Estados Unidos y la revolución del mayo francés del 68 (entendida como la rebelión de la subjetividad del individuo y la exaltación radical de la nueva cultura de la libertad que liberó al sujeto de los tabúes y las represiones tradicionales), y sus secuelas en Alemania e Italia

Tales hechos que constituyen la última gran convulsión epistemológica moderna en que se amplió el horizonte simbólico de la gente que junto al quebranto que para el antiguo régimen representó la revolución francesa (laicidad y valores republicanos) la norteamericana (nacimiento de un estado fundado por ciudadanos libres que le imponen su control) y la Ilustración, condujo la sociedad moderna occidental al exterminio de la tradición en todos los campos (religioso, moral, sexual, familiar) y a la destrucción del viejo orden jerárquico y al derrumbe de los códigos culturales imperantes (mediante la escolarización y la difusión demótica de los media). Se generó así un gran movimiento de secularización en la sociedad occidental. Significó el fin del orden autoritario en todas las instancias de la vida social y privada y el florecer de nuevas formas de familia, de personas del sexo y de nuevos derechos y libertades. Se rompía así definitivamente el orden jerárquico impuesto por la tradición.

La construcción epistemológica de la sociedad del conocimiento

Todo ello propició una ruptura epistemológica que impulsó la pasión por el cambio, por la innovación, por la creatividad. Cambio que se expresaba y expresa en la creación constante de nuevas palabras y de nuevos discursos y códigos, que genera un gran impulso de la riqueza léxica. Ahora se abre camino el aporte constante de novedad (información) que traduce el advenimiento de una sociedad de la información en la que estamos instalados. La ruptura significó además el inicio de la construcción democrática del conocimiento con la eliminación de las jerarquías en una gran operación democrática protagonizada por internet (nos expresamos, creamos, opinamos y nos comunicamos sin trabas ni impedimentos, 1993) que dio lugar al acceso universal al saber y a su propagación en red (horizontal). Hoy la información y el conocimiento están en manos de la gente. Y la principal tarea consiste en extender el conocimiento a toda la sociedad y hacer del conocimiento la base de su construcción. El nuevo paradigma exige, sin embargo, una operación epistemológica fundamental centrada en la comprensión crítica, en exaltar el sentido crítico de la gente que es fundamental para procesar la ingente cantidad de información, tantos influjos de información que se reciben constantemente. Una operación que incluye habilidades críticas y cognitivas y operaciones semióticas -codificar, descodificar, interpretar y evaluar textos mediáticos-. Es esencialmente una tarea de aprender a saber en tanto que formación crítica del pensar. Se trata de fomentar la capacidad y el sentido críticos de la gente. Sin esa tarea primordial peligra la creación de la sociedad del conocimiento. El aprender a saber tiende a eliminar las marcas de jerarquía y de poder y ahí radica el progreso de la gente y de la sociedad en cuanto el sentido crítico debilita todas las formas del poder. Ahora, como ya se advierte en las sociedades modernas avanzadas, es el saber el que establece la jerarquía, la autoridad y los códigos, no el poder. El pensar crítico nos hace seres conscientes y ciudadanos activos y participativos. Nos infunde estatus de ciudadanía.

La nueva sociedad no se define sólo en términos tecnológicos (informatización de la sociedad, nuevas tecnologías de la información, Nora-Minc 1981), cognitivos (prioridad y centralidad del conocimiento) o económicos ( sociedad postindustrial, Bell 1973) sino en términos sociológicos (acceso universal a la información y al conocimiento, en tanto que avance hacia una comunidad universal del saber). Se trata de establecer por primera vez una nueva sociedad basada en el orden humano y no en el orden natural (Eudald Carbonell). Pero para ello es necesario el ejercicio de la virtud cívica (Viroli) y sobre todo la participación de la gente en la vida en común o pública. La sociedad del conocimiento sólo es posible en el marco de la plena vigencia de la virtud cívica entre los ciudadanos.

La construcción ética y política de la sociedad del conocimiento

Precisamente por eso, la nueva sociedad sólo se puede llevar a término si antes se acometen grandes transformaciones éticas y políticas para aproximar la gente a la vida activa y a la actividad pública, a la polis. Unos cambios políticos de gran envergadura que deben incluir desde una nueva ley electoral hasta la implantación de una democracia cívica (particicpativa y deliberativa). Y unos cambios éticos para regenerar la vida pública mediante la transparencia y que aseguren que el principal recurso de la nueva sociedad, el conocimiento, será utilizado en beneficio de la humanidad y del progreso de la población (que se orientará a la calidad de vida, bienestar, sanidad, cultura, investigación, tecnología y respeto de los derechos humanos). En definitva, el saber orientado a fomentar la realización del hombre para mejorar sus condiciones de vida tanto material como espiritual. Se trata más de edificar una sociedad regida por la virtud cívica que por el interés general, concepto ilustrado que tantos sufrimientos generó a lo largo del siglo XX.

Què cal entendre per filosofia?

lluiscrespo — Fri, 27 Nov 2009 09:13:11 +0000

El llenguatge comú, el que fem servir dia a dia en les nostres converses i per comunicar-nos, no ens ofereix tota la gamma i riquesa de significats i de continguts que les coses contenen. Ens expressem, gairebé sempre, en termes col·loquials, estereotipats, imprecissos, superficials i poc rigurosos, en aquest sentit constitueix un llenguatge vulgar, corrent, secular, el que tothom fa servir cada dia. I això és així perquè el llenguagte comú o ordinari, és un llenguatge que ha estat confeccionat per l’experiència de la consciència; és una manera no científica, ans al contrari, subjectiva de dir i d’expressar les coses, que es fonamenta en les nostres pròpies experiències i sentiments. I aquí rau el paper de la filosofia: anar més enllà del llenguage comú de les coses per explicar-ne el seu contingut veritable i no pas la certesa de les coses. És per això que el llenguatge comú és un llenguatge lingüísticament i conceptualment molt contaminat. Pensar en termes filosòfics és pensar mitjançant conceptes; pensar en comú, és pensar a través de paraules, mitjantçant frases tòpiques, creences, o opinions sovint esteses i estandaritzades. En el món estricte de la consciència les coses són el que sabem d’elles, per això en canviar el seu saber canvia també el seu objecte. La filosofia, per contra, ens dóna els instruments, les eines, per superar el pensament quotidià que creiem que és vertader quan resulta que només és cert, perquè la consciència només ens dóna certesa, mai veritat. El llenguatge vulgar és el llenguatge no mediatitzat pel concepte. La filosofia té coses a dir perquè és una instància del pensar que genera conceptes i abstraccions que ajuden a entendre les coses, a explicar-les, a cercar els conceptes en la profunditat de les paraules. Com més conceptes s’instal·len en el nostre llenguatge comú, més aquest s’acosta al discurs filosòfic, perquè la filosofia no és res més que la indagació i l’elaboració conceptual de les coses. La filosofia no és una ciència, en el sentit tècnic de la paraula, és una forma, una manera de pensar. Fem filosofia una vegada introduïm conceptes a les nostres paraules, al nostre discurs. És sabut que les ciències treballen sobre conceptes específics i especialitzats, mentre que la filosofia treballa sobre conceptes universals, que s’han d’extreure del substrat del llenguatge comú. Cerca la radicalitat de la paraula. La paraula comunica, la filosofia conceptua el món i les coses, és una elaboració conceptual de la realitat, en altres paraules, un laboratori de la conceptuació. Per això mateix Hegel inclou la filosofia dins de la secció de l’esperit absolut en tant que figura superior del saber, no condicionada per l’experiència de la consciència. L’absolut expressa les coses en si mateixes, considerades al marge del nostre saber sobre elles, al marge de la consciència i el coneixement. Avui s’ha de tornar a la filosofia perquè com em comentava Manuel Castells, des del punt de vista de la ciència, la filosofia torna a estar en un primer pla, sobretot perquè el discurs científic ara és dominat per una munió de dades, d’estadístiques i de treballs empírics. I això que té vigència per a la ciència també és cert pel discurs ordinari perquè vivim en un món sense conceptes atrapats per les imatges i les emocions (televisió, video, etc) que no inviten a pensar ni a aprofundir en la reflexió de les coses.

Japó: una societat postoccidental

lluiscrespo — Thu, 12 Nov 2009 15:54:18 +0000

No hi ha dubte que el procés de modernització del Japó, que va començar el 1868 amb l’enderrocament del règim feudal, ha seguit una trajectòria molt diferent a la dels països occidentals (Europa i els Estats Units). El Japó ha trobat una via original cap a la modernització que ha portat el país a generar una nova objectivitat (creació de nous objectes, robòtica) i una nova sensibilitat humana, com ho demostra l’obsessió per la higiene i la neteja, la consideració de l’espai públic com a un bé comú que tothom ha de respectar, la preocupació ecològica, o la recerca de l’excel·lència cívica i la qualitat humanes en totes les relacions intersubjectives. S’ha posat l’accent, en una paraula, en la millora i el desplegament de la subjectivitat de la gent mitjançant l’educació, la creativitat i el reconeixement de l’altri. I és en aquest sentit que parlo de l’aparició d’una societat postoccidental, ja que s’ha donat prioritat a l’individu com a subjecte i per tant a la vigència de tot un mosaic de valors immaterials, intangibles, postmaterialistes que configuren una societat que s’allunya de les nostres societats occidentals convencionals molt més regides encara per valors de caire materialista (consum, riquesa, nivell de vida).

Geolocalitzadors fenomenològics dels continents

lluiscrespo — Thu, 12 Nov 2009 12:41:41 +0000

L’estada al Japó d’aquestes últimes setmanes m’ha fet reflexionar sobre l’estat de l’aportació fenomenològica de cada continent al procés de creació humana de l’home (que és una altra manera de definir in extenso el concepte de fenomenologia). D’aquestes reflexions n’he tret aquestes consideracions: hi ha un continent en decadència, en aquest cas Europa, que s’ha instal·lat en la cultura del benestar (en la protecció social de l’individu) com a principal categoria fenomenològica des de fa dècades; un continent emergent, representat per Japó, Xina i Corea del Sud a l’àrea Àsia-Pacífic, que aporta tecnologia, coneixement i innovació i que en els propers anys es convertirà en centre global de referència de les noves manifestacions de l’esperit. Japó en aquest sentit és ja una regió geogràfica d’alta creació humana; un continent, ara per ara, avançat, com els Estats Units, que aporta creativitat, educació –un gran nombre de les millors universitats del món es troben en aquest país- i recerca científica; i, finalment, un continent com Àfrica en estat de naturalesa, amb només signes atàvics de creació humana a causa sobretot i paradoxalment de la seva riquesa en recursos naturals (minerals, petroli, etc). El continent que va ser el bressol de la humanitat ara s’ha convertit en zona de devastació humana (misèria, guerres tribals, destrucció i violència).

CRISI DE CIVILITAT A CATALUNYA

lluiscrespo — Thu, 01 Oct 2009 14:48:58 +0000

La diagnosi és molt greu: Catalunya s’encamina cap a una societat acívica (dic acívica, no incívica) de manera accelerada si tenim en compte els darrers episodis polítics i civils que s’han produït al país. Em refereixo a l’increïble escàndol del Palau de la Música protagonitzat per Félix Millet que ha passat desapercebut a la societat civil i a tota la classe política durant anys i anys; a l’afer d’espionatge de la cúpula directiva del FC Barcelona; a la infàmia dels informes inútils encarregats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona i pagats amb diners públics; al control polític sobre els periodistes i creadors d’opinió per part del Govern català o a la proliferació progressiva de fets incívics a la ciutat de Barcelona; tot això unit, a més, a la galopant desafecció política que experimenta el país, etc. Tots aquests elements, paradoxalment, lluny de contribuir a dibuixar un marc apocalíptic de la nostra societat, han topat o bé amb una simple banalització dels fets o amb una indignació generalitzada però alhora estèril o amb una impotència inerta que expliquen força bé aquest comportament acívic de la població que abans esmentava. Perquè indignació, menyspreu, ràbia, impotència i rebuig configuren mecanismes negatius d’intervenció ciutadana davant la crisi de civilitat que estem vivint i patint a hores d’ara a Catalunya. Anem obertament cap a una societat en procés de disgregació, de desarticulació, cap a un atomisme civil on els individus es comporten com a àtoms aïllats de la societat, només preocupats per les seves necessitats i els seus interessos en una perfecta exemplificació del concepte de societat civil hegelià. No hi ha un sentiment cívic de la població capaç de recuperar la virtut cívica i la vida activa dels ciutadans. El nostre rebuig i desvinculació endèmica de l’esfera pública, és a dir, de l’espai comú de convivència que genera i injecta ciutadania als individus i que, per tant, configura el viure civil, ha degenerat en una gran feblesa del nostre sentiment cívic que ens fa incapaços de rebel·lar-nos i de mobilitzar-nos contra la frustant perversió del món polític i civil. La gravetat del problema rau en què tota crisi de civilitat és també una crisi de degradació ètica de la societat.

General intellect i vulnerabilitat educativa

lluiscrespo — Tue, 29 Sep 2009 15:55:58 +0000

S’acaba de publicar l’informe de la inclusió social a Espanya 2009 elaborat per Caixa Catalunya que ofereix una sorprenent anàlisi estadística i empírica de com la categoria marxiana del general intellect intervé en la determinació de l’èxit educatiu dels alumnes o per contra en la seva vulnerabilitat educativa. És a dir, el saber en el seu vessant social o preindividual, en tant que medi gnoseològic de la gent, com a facultat genèrica de pensar o considerat com a conjunt d’habilitats lingüístiques i gnoseològiques dels individus. Inclou per tant –com afirma Paolo Virno- coneixements formals i informals, imaginació, inclinacions estètiques, mentalitat i figures lingüísitiques, i no cal dir que és el resultat del progressiu accés de la població als recursos educatius. I alhora també és fonamental perquè els fills assoleixin l´èxit educatiu. Això vol dir que si la llar i les famílies disposen de bons recursos i béns culturals (biblioteca, habituds de lectura de llibres i premsa, sensibilitat artística) i educatius (escriptori adequat, calculadora, llibres de consulta i diccionaris, riquesa lèxica) és molt possible que els seus fills accedeixin a formes més altes del saber. Cosa, d’altra banda, que depèn també del nivells educatius assolits pels pares i sobretot per la mare. En una paraula, la vulnerabilitat educativa dels fills depèn en bona part del nivell d’estudis dels pares. Tot això és el fruit d’un general intellect que es configura al voltant de la família i de la llar i que també s’estén a l’escola ja que segons la seva composicó social -per exemple, la presència de nombroses famílies amb baixos recursos educatius- produeix canvis en l’assoliment escolar dels alumnes. L’expansió educativa d’un país nodreix el seu general intellect i el fa progressar en riquesa i elaboració intel·lectuals. Així, a Espanya només un 15% de la generació de postguerra va rebre educació superior, mentre a la generació de la transició el percentatge ja arribava a un espectacular 40%. Aquestes dades fan encarar amb raonable optimisme el futur del país des de la perspectiva de la consolidació del general intellect fonamentada en una progressiva expansió educativa. Ara, potser cal tenir en compte que el fracàs escolar o l’abandonament dels estudis, encara a casa nostra a nivells molt elevats i preocupants respecte als altres països europeus, no és tant degut a la vulnerabilitat educativa, és a dir a l’existència d’un feble i raquític general intellect, com a l’atracció que exerceix als joves un model econòmic basat en activitats no intensives en coneixement i, fins a l’esclat de la crisi i la recessió, amb índexs de creixement molt alts. Per això és molt important que decreixi la vulnerabilitat educativa però encara ho és més l’exigència d’un canvi de model econòmic a Espanya per superar el desfasament entre el general intellect i una economia incapaç d’absorbir-lo.

Una economia en recomposició d’activitats

lluiscrespo — Tue, 22 Sep 2009 16:34:53 +0000

L’economia del país en troba en els darrers anys i potser encara més després d’entrar en recessió, en una fase de recomposició d’activitats que afavoreix sobretot la creació d’activitats cada cop menys productives, és a dir, generades fora de l’esfera de l’economia real. D’una part tenim la lascerant xacra de l’atur que ha destruït activitats massivament en aquests dos anys de forta crisi. Però alhora també és molt preocupant la contracció en la creació de riquesa que pateix el país: en la darrera dècada el nombre de creació de noves empreses s’ha reduït un 18,05% mentre que l’ocupació pública ja significava el 19,25% de la població que treballava en el primer semestre d’aquest any. Mentre, les activitats no productives (associacions, clubs, organitzacions no governamentals, cooperatives…) han augmentat en el matexi decenni un 112,6%. S’ha d’afegir a aquest quadre crític l’augment de l’economia submergida que segons el Banc Mundial ja s’aproxima al 25% del PIB. Tot plegat mostra un marc de disminució de la capacitat de creixement de l’economia i alhora una recomposició clarament negativa d’activitats que fa impossible assignar nous recursos a l’economia real que és l’única que ens pot portar a superar la crisi i a redreçar el pervers model econòmic actual. Una economia sostenible, és a dir que asseguri el benestar de la gent a llarg termini, requereix un fort desplegament d’activitats productives que generin béns i serveis intensius en coneixement. Apostar per prioritzar les activitats no productives (especulació financera, economia informal, increment de l’ocupació pública, entre d’altres) ens ha de portar a una represa econòmica molt més lenta que en altres països (així països com Alemanya, França, Gran Bretanya o Japó ja no es troben en recessió) i a un retard econòmic que ja aquest any se’n feia ressò l’índex de competitivitat elaborat pel World Economic Forum que rebaixava el lloc d’Espanya en el món del 29 al 33 en el rànking.

Teoría epistemológica de la conciencia

lluiscrespo — Thu, 30 Jul 2009 10:14:27 +0000

La conciencia desde la perspectiva de la teoría del conocimiento, en su consideración por tanto como categoría epistemológica, consiste en que la experiencia que el concepto que ella se hace de algo no se corresponde con su objeto. La conciencia anuncia la escisión de la relación sujeto/objeto. Es un modo de saber que objetiva la realidad considerándola ajena al sujeto que conoce. No es, por tanto, un modo de pensar, sino un conjunto de actividades en donde los objetos se experimentan como dados. Para la conciencia, las cosas son lo que de ellas sabemos, de ahí nace la certeza sobre ellas. El objeto no es otra cosa que es el saber que nosotros tenemos de él a través de la conciencia, es decir, lo que el objeto es para mi.

Al cambiar el objeto, cambia también la conciencia, cambia la conciencia del algo al cambiársele aquello a lo que está referida y sobre lo que ella versa. Así transcurre el mundo del sentido común, el mundo de la doxa, el mundo tal como viene poblado para la conciencia corriente, por lo general ilustrada también por datos aportados por la ciencia. Pero al cambiar tanto la conciencia como su objeto, cambian también las condiciones de correspondencia entre la nueva conciencia y su nuevo objeto. Los cambios de objeto y, por tanto, los correspondientes cambios de sujeto generan lo que Hegel llama una nueva figura de la conciencia, es decir, una nueva figura o forma de la relación sujeto-objeto, un cambio tanto en la estructura de la objetividad como de la subjetividad.

Conocimiento significa hacerse concepto de un objeto. Un conocimiento es verdadero cuando el concepto que nos hemos hecho de ese algo concuerda con su objeto, o cuando el objeto se corresponde con su concepto, es decir, cuando el objeto se corresponde con lo que está ahí incluso sin conocimiento. En otras palabras, cuando nuestro conocimiento atrapa lo absoluto. Hegel advierte que lo absoluto consiste en tomar las cosas en su verdad, en lo que son, en lo que las define, en sus propiedades distintivas, en lo que nos permite distinguirlas. Sólo entendemos las cosas si las entendemos desde aquello que las explica y a lo que se reducen. La verdad significa el hacernos concepto de lo que está ahí tal como lo está aunque no hubiera conocimiento. La odisea que la conciencia protagoniza en busca del en-sí, en busca de lo absoluto, acaba fracasando al hacer la conciencia la experiencia de que el en-sí que ella había atrapado se quedaba finalmente en un en-sí para ella, y no en un verdadero en-sí. La verdad se encuentra en el saber absoluto. Pensar en absoluto, es pensar mediante conceptos. En el absoluto las cosas se hacen concepto, es decir, se explican por sí mismas independientemente de la conciencia que de ellas se ha formado el sujeto. El mundo del concepto es el mundo del conocimiento, del saber absoluto.

Los ejemplos históricos y teóricos que se exponen a continuación muestran el distinto planteamiento epistemológico que deriva de partir de la experiencia de la conciencia o bien de los datos del conocimiento. Así, para la conciencia la revolución francesa consisitió en la destrucción del antiguo régimen y la caída de la monarquía absoluta con la proclamación de la república, mientras que desde el concepto, se trata del paso de una sociedad teocéntrica tradicional a una antropocéntrica moderna (libertad, fraternidad, igualdad, razón, Ilustración, Enciclopedia, laicismo …); desde el concepto, la revolución rusa es el levantamiento popular contra el zar y su poder autárquico y despótico (esclavitud, hambre, pobreza) que aprovechó un instrumento moderno de emancipación política y económica como la teoría de Marx para derrocarlo, pero no significó en absoluto la proclamación e instauración del socialismo y de su sociedad en el país (así no es e extrañar que ninguna de las tesis de Marx se cumpliera en esa revolución); la conciencia concibe la guerra de España como la sublevación militar contra la legalidad republicana, mientras que para el concepto fue más bien el escenario brutal de la confrontación entre concepciones del mundo antagónicas (nacionalcatolicismo, comunismo, anarquismo, fascismo, socialdemocracia …). en la que el principal enemigo fue la población civil y de ahí la brutal represión de posguerra. La transición política española, tan invocada internacionalmente, no fue el paso del franquismo a la democracia, sino el tránsito de la dictadura a la democracia despótica, ya que fue instaurada desde el poder y sus instancias, mediante el férreo control de los aparatos dirigentes de los partidos sobre la ciudadanía que impuso el principio hegeliano de la ternura común por las cosas. Asimismo, desde el lado del concepto, la teoría del valor de Marx muestra que no es el trabajo lo que no crea valor, sino únicamente el trabajo asalariado, es decir, el subsumido por el capital. Para la conciencia, la teoría física de la gravedad se reduce a que los objetos con masa caen debido a su peso, mientras que para el conocimiento, caen por la atracción de la fuerza de la gravedad que se manifiesta a través del peso. Para la conciencia, el rayo precede al trueno, mientras que para el concepto ambos son meteoros simultáneos. Para la conciencia, la modernización de España fue fruto del despegue del desarrollo económico con el lanzamiento del Plan de Estabilización de 1959 que marcó el fin de la autarquía, mientras que para el conocimiento, la modernización se inició con el cambio de conciencia que se produjo en el país, ante todo por el trasvase en masa de la población del campo a la ciudad, y después por la migración a Europa de gran número de trabajadores españoles y por la entrada del turismo internacional.

Son ejemplos y hechos históricos y teóricos que nos indican que estamos condenados a buscar la verdad allí donde, de entrada, sólo encontramos certeza. La certeza nos hace ver las cosas según lo que nosotros sabemos de ellas, se trata de un hecho epistemológico de conciencia. Mientras que la verdad, a través de los conceptos, nos muestra las cosas tal como son por sí mismas, no tal como aparecen en nuestra conciencia ya que son autónomas de ella. Encontrar la verdad exige un camino epistemológico de laborioso recorrido.